ESCRIT D'UNA CALLUSSENCA QUE VA VIURE ELS FETS DEL DIA 1 D'OCTUBRE A L'ESCOLA JOVENTUT (NAIARA VILLALBA)

ESCRIT DE NAIARA VILLALBA SOBRE ELS FETS DEL DIA 1 D’OCTUBRE A L’ESCOLA JOVENTUT DE CALLÚS

Dia 2 d’octubre.

Ahir no tenia força per explicar el que vaig sentir i el que es va viure a un petit poblet de la Catalunya Central, a Callús.

Dia de referèndum, dia d’il·lusions màximes, ara no entraré en la legitimitat jurídica del procés ni en la seva realització, NO EM DÓNA LA GANA!!! Ni parlaré tampoc de la legitimitat moral i ètica que roman per sobre de qualsevol altra SEMPRE.

El cap de setmana la gent de poble havia organitzat múltiples activitats a l’escola Joventut per tal de mantenir les seves portes obertes, la seva opció de vot!!! I la matinada del diumenge, a quarts de 5 del matí,  la gent amb la velocitat de precipitació d’una caiguda d’aigua s’anava atansant a l’escola i es reunia amb aquells que de forma lúdica i altruista havien fet ús de l’escola per fer-hi nit! (Gràcies a tots els que ho vau fer!! De tot cor!).  Reunits i organitzant el primer cafè del dia i l’esmorzar, la població callussenca d’edats compreses entre 1 i 99 anys es trobava asseguda a les cadires de l’escola, al pati exterior… esperant que el temps passés i el rellotge marquès les 8:00 del matí…per veure les estimades urnes, les taules constituïdes i el somni una miqueta més a prop.

I per fi… es constitueixen les taules i de lluny es divisen les urnes… aplaudiments, abraçades i felicitat!! Aquest era el sentiment que es respirava entre tots… FELICITAT!

S’acorda agrair els que han lluitat molt abans que nosaltres, i sens dubte amb menys llibertat, que la gent gran del poble inici el procés de votació. De nou un ressò musical de palmells de la mà picant amb força, amb ganes de recordar el viscut i homenatjar els que tan han lluitat perquè avui estiguem aquí. S’obre un camí i la gent gran amb pas alegre i somriure obert entra a l’escola. No podem evitar les llàgrimes! No podem!!

Amb ells ja a la sala de vot, ens comencen a arribar les primeres piulades, els whattsapp dels amics de Barcelona, que no poden votar! Agressions policials, escoles tancades i urnes robades. La pell de gallina, la incertesa… i la gent gran al menjador de l’escola esperant que la connexió  d’internet permeti votar. Esperem… i de nou més amics que ens avisen d’agressions a la gran ciutat. I esperem … convidant als que no han pogut votar que vinguin al poble (no funciona la xarxa… però funcionarà) i aquí estem tranquils.

Asseguts, enganxats als mòbils, nerviosos i inquiets... esperem... i de cop els rumors que la guàrdia civil s’apropa per la C-55, que en vénen molts... molts!!! No ens ho acabem de creure (bé... parlo per mi... jo no m’ho acabo de creure, jo que he animat a amics a votar, dels indecisos, amb la certesa que al segle XXI les càrregues policials per una ideologia política no existeixen... no m’ho acabo de creure). I esperem, seguint consells jurídics... i amb molts nervis. Passa el temps i sembla que no arriben, potser una falsa alarma... I de cop, el passeig sagna cotxes verds i furgons antidisturbis, els vomita sense parar... perdem el color de ciment, el verd dels arbres el blau del cel i tot recorda una època de grisos i negres, tot recorda la por. Els que poden seuen a terra, els que no podem a una cadira. I esperem... pacífics, segurs de la nostra convicció, que la raó guanyarà. Som un poble petit! Pacífic!! No ens cansem de repetir-ho.

Baixa una onada de robots armats, protegits com si s’enfrontessin al més gran dels exercits (ancians, adolescents i adults pacífics) i venen...a pas ferm... i venen... només a repartir hòsties! No volen parlar, no volen negociar, no volen escoltar... venen a descarregar la ràbia continguda, els dies tancats sota l’endogàmia de la seva seu a Manresa... on han estat vigilats, custodiats o protegits (no se quina paraula fer servir) pels Mossos d’Esquadra. Dels dies escoltant notícies falses i entenent (si és que hi ha algun d’aquests animals que tingui enteniment) que lluiten una causa noble. Permeti’m que els hi digui... no hi ha cap causa noble que es defensi a cop de porra!!! Ni a cop de bota!!! Ni prohibint l’atenció mèdica!!!

Arriben... i enllacem braços, al meu costat una senyora gran, valenta i espantada (com tots) i esprem (en sabem molt d’esperar). El nostre alcalde hi parla... i aquest és l’últim moment de raciocini de tot l’espectacle dantesc que vam presenciar. Un cop d’escut llança l’alcalde a terra, d’esquena, indefens. I ells avancen a cop de porra i a cop d’odi, sense mirar si són adolescents, joves... i el més important!! NINGÚ.... NINGÚ!!! Va amenaçar-los, atacar-los... asseguts a terra (no em cansaré de repetir-ho!!) ...cridàvem “”som gent pacífica!!!”. Avancen cap a les urnes, cap al seu destí i el seu enaltiment del patriotisme màxim... la retirada d’urnes!!! (el seu “a por ellos” particular.. potser l’únic reconeixement a la seva mediocre existència). I aixequen a la gent, de qualsevol manera i la llancen... com si fossin sacs de sorra, l’agredeixen... i fan un escut humà per protegir els seus companys (de qui???? DE QUI???) i sota aquelles botes que arriben al genoll, la gent continua asseguda i cridant que som gent pacífica!! En una mostra de dignitat màxima!! Ningú es mou... ells continuen llançant i agredint...llançant i agredint, en una cadència dolorosa i cruel... en una cadència que s’ha tatuat a la nostra pell, al nostre cor i  a la nostra ànima...LLÀGRIMES!! Plorem... no de por!! NO US TENIM CAP POR... ignorants i cruels!! Ignorants i violents! Ignorants i estúpids! NO US TENIM CAP POR... aquestes llàgrimes són de ràbia, d’incredulitat per la violència extrema!! I estan entrant a l’escola...a un lloc de cultura i respecte..... uns violents!!

La gent gran continua dintre... i nosaltres a fora, sense els avis ni els pares, sense saber que passa ni com els tractaran veient el que han fet a fora. Ve el SEM i no els deixen passar... no sabem si avisats de forma preventiva o a dintre està passant quelcom (els de fora ja sabem que estan ferits però estables).  Em presento a un dels guàrdies civils, que em mira amb el mateix rebuig que es mira a un assassí (no m’havien mirat així mai!) i els hi ensenyo el carnet de metge... sóc metgessa i inofensiva (ara estic coixa i no tinc l’aspecte d’una atleta que es pugui enfrontar en una batalla física amb ningú... evidentment menys amb ells) i els hi proposo entrar a veure que passa i atendre els que ho necessitin si és així... No puc endur-me les urnes, no les puc amagar, no puc fer res... només fer i complir el meu jurament hipocràtic!!! Cuidar a la gent. Em prohibeixen l’accés... prohibeixen l’atenció mèdica davant la possibilitat de ferits a la sala de votacions... no oblidem... amb gent gran!!! I ens quedem a fora... patint, plorant, i veient com s’esmicola l’espurna d’humanitat d’aquests trossos d’óssos i múscul que s’alçaven davant nostre.

Ja surten.... tot són plors... abraçades, llàgrimes i cants!!!! SOM GENT PACÍFICA!!! I darrera un guàrdia civil amb les urnes dins d’una bossa de plàstic... suposo que deu ser massa vergonyós deixar que es vegi el robatori d’unes urnes.... dubto, però, que algú dels que va entrar tingués un mínim de vergonya.

I marxen, envoltats de la gent del poble... acompanyant-los a la sortida... i la sang que han portat i la que han provocat... marxa lentament cap a la C-55 ... en direcció a altres urnes i altres pobles petits, més indefensos encara que la resta de grans ciutats (que també ho estaven!) i on el moviment de gent és lent i més complicat...marxen a Fonollosa, a Sant Joan...marxen a continuar nodrint-se de sang i de dolor...marxen a continuar podrint-se.

Els que ens quedem... seiem abatuts, incrèduls encara del que ha succeït i el que hem viscut. Dolguts fins al fons de l’ànima, impotents... es creuen mirades entre la gent més veterana i els callusencs de tota la vida, i els nouvinguts com nosaltres... el dolor i l’orgull d’un poble que PACÍFICAMENT ha defensat el seu dret. Molt orgullosa de ser de Callús! Gràcies a tots! I poc a poc... anem marxant, a reposar forces i a decidir a quina escola posarem el nostre vot i a on anirem a fer força per defensar la llibertat.

Senyors Guàrdies Civils i Policia Nacional  que van venir a Callús amb odi i ràbia perquè no votéssim... TOTS VAM VOTAR!!! Nosaltres dos a Manresa, al nostre antic col·legi electoral...un casal d’avis... on el flux de vots va ser perenne i on els vots van comptar!! Ens han tapat la boca... dos segons!! I hem tornat a alçar-nos!! HEM VOTAT!! TOTS!! Catalunya ha parlat, malgrat les hòsties! Els cops, les amenaces i els ferits!!!

Hem votat.... i estem dolguts... estem tristos i ferits!! Però ens alcem... i malgrat les cicatrius ens alcem!! JA ENS HEM ALÇAT!!

L’atac a la democràcia i a la població civil que va tenir lloc el dia 01/10/2017 no té nom!! No té justificació possible... no té volta enrere! No oblidem!! NO OBLIDEM!!

Molt agraïda al poble que ens ha acollit, i molt agraïda per formar-ne part!

Naiara Villalba i Blanco

Callús 2/10/2017